Marroc del Març fins l’Abril,
de Lleida al Sahara.
Intents d’algú d’escriure una cronicà de lo que va ser un “viatge”.
PART I
Nose ben bé com començar a escriure tot el que va ser, el que va passar i com va passar. Tantes histories feliçes, tantes persones creuades pel camí, tants gossos, tanta tristesa i felicitat simultaniament. Tot un embolic ple de nusos dins meu.
Igual que el viatge anterior fins a la Republica Checa, tots els dies han estat plens d’hospitalitat i de bons gestos per part dels locals dels pobles. Ahmeds, Mohameds, Saids, Khadijes, Luigi, Sliman, les persones més humils que he conegut. Gràcies per haver-me fet sentir que formava part d’algo, d’una familia, d’una comunitat, d’una llar lluny de la meva.
“ I esque al tornar a Lleida m’adono compte de que mai seré del tot feliç aquí, en un poble aillat. Que sempre necessitare algo més o algu més i estar en un entorn dinàmic. “
Per a no fer aborrit el text, aniré ficant escrits del diari que portava i escrivia a diari durant el viatge.
<26/03/26> Bouarfa, alcohol, Mohamed, Boudnib, rius.
Querido Niko….. O milagros?
Estic escrivint això el 26 però narrare el dia d’ahir. Ens despertem a Bouarfa després d’una nit amb familia i amics del Mohamed, ah s´i una mica de resaca de les birres i el vi d’ahir. Després d’una tarda de fer contraband desde Tendrara fins a Bouarfa dins d’un cotxe amb 3 marroquis i un Català i més de 50 botelles d’alcohol: Me autoproclamo Ahmed.
En fí, començo ruta cap a Boudnib sense saber que em deparará aquest poble aparentment sense res, primer xispejant, després diluviant. Em trobo en 3 ocasions rius al mitg de l’unica carretera que hi ha que m’impedeixen creuar i continuar. Solució? Entre 4 persones pujar la moto a una pick up i creuar, coses del Marroc. Arribo de nit a Boudnib on pensava que dormiria a un hotel, però no. Pregunto a dos locals que portaven la seva filla en braços i m’indiquen la ruta per anar fins a un camping d’un françes.
Al camping conec al Luigi, un dels encarregats. M’ensenya l’habitació i em dona de sopar Tagine Kefta i cuscus (venia amb molta gana i amb pocs diners). Sopo amb dos nois a la mateixa taula, treballadors d’energies solars. Un d’ells parla català, m’explica la seva vida i jo la meva a ell. Un sopar agradable, tranquil i lent.
<El que jo no sabia en aquell moment es lo significant que seria haver aterrat en aquest camping i haver conegut a tota aquesta gent que estic mencionant ara, unes linies més abaix entendreu tot.>
La gent se sorpren, un noi de 20 anys sol amb una moto 125 i passant dos mesos al Marroc. Plou bastant, avui i demà. Passare dos nits aquí. La setmana vinent soooooool !.
Canço del dia: Querida Milagros, El Último de la Fila.
Fí del dia.
<28/03/26> Boudnib a Errachidia
Avui la Van Van i jo hem arribat a 1000km contant desde Pardinyes fins a Errachidia. Hi ha moments que em costa creure lo lluny que hem arribat i “satisfactoriament”.
Les dues nits a Boudnib m’han encantat, he pogut conéixer una mica al Luigi i crec que s’enrecordara de mi el proxim cop que torni i aixó em fa il·lusió. Quan pregunto el nom d’una persona que està treballant sento com entre els dos trenquem d’alguna manera aquesta barrera imaginaria de client a treballador i passem a ser simplement dos desconeguts que potser és fan amics.
Per anar a Errachidia decideixo sortir de la nacional i entrar a les muntanyes, passant per Toulal, Gourrama i Tawahit. La millor desició, haver-me desviat.
Passant per un desert dins d’unes muntanyes plenes de poblets rurals molt bonics. Arribant a Errachidia paro a un mirador on hi han persones venent coses a turistes i un altre cop intento saltar-me aquella barrera imaginaria. Fer això en aquesta ocaxió m’ha servit per coneixer al Faska i que m’invites a un te, a una Tagine i a dormir a casa seva. L’unic bó de trobar-me a “Espanyols” durant el viatge es que van carregats de birres i sempre m’invitaven a una. Busco hotelet a Errachidia i trobo un per 80Dh al centre de la ciutat, que vindrien a ser 8euros.
Canço del dia: Un perro muerto… Nomás de Jose Larralde.
Fí del dia.
<Dia 17> Reflexions, somnis no onirics.
M’imagino una vida aquí, en un poble mitjanament perdut al desert. Portant una vida que els occidentals anomenem “senzilla” , “simple”. Una caseta plena d’amor, plena d’art, de menjar. Amb algun que altre animalet, rebent visites dels amics/familia de Catalunya, fent-los sentir que estan a casa seva Amb una alfombra molt gran. Amb troçets de cada persona que ha passat i s’ha quedat a la meva vida d’alguna manera o una altra. Amb tambors tradicionals, amb instruments. Amb cuadres de flors de me mare. Amb les meves/teves/nostres fotos impresses en paper fotogràfic i/o cartro pluma blanc però poc gruix.
Amb un sistema de só que no ens deixi escoltar-nos però sí sentir-nos. Amb moltes plantes ! I siusplau… Molts cactus. Pot ser amb un sistema de plaques solars, algo que permeti tenir els mínims a casa i una mica més.
Les llums…. Que tinguin bambu, que tinguin fusta, que 1 o 2 llums tinguin/fassin llum vermella. Que el bany sigui amb rajoles vermelles o verdes i que la dutxe…. Sigui molt gran. Bueno, lo just per a que capiguem els dos, els tres, els cuatre o els que siguin.
:No soy de aquí, ni soy de alla:
:Soy un recien nacido:
:Soy todas las personas que he conocido:
:Estoy distraido por las voces de mi ego:
:Pero como dejar de mirar desde el ego:
Les tres ultimes setmanes del viatge em vaig quedar sense diners, no es que ho hagues planificat malament. La causa de que em quedes sense diners va ser que la companyia del ferry em canceles no una ni dos, sino tres cops el viatge de tornada… I ja l’ultima vegada em van dir que el trajecte de Nador a Barcelona ja no el feien més, que si volia tornar havia d’agafar el ferry a Tanger… És a dir, 1000km més que no em van importar gaire fer-los, però es van fer una mica pesats amb una 125. Bé, tot això ho explico perquè un dia tornant cap a Nador, vaig tornar a fer nit al camping de Boudnib on ja havia estat i aquella nit parlant i parlant amb el Luigi i la Khadija va sortir l’idea de que em quedes el temps que necessites al camping mitg treballant i ajudant. Clar, crec que el fet de poder parlar el Frances, l’Angles, el Castella i el Catala amb certa fluidesa els i anava molt bé ja que per allà passaven gent de tot el món. L’unio, els vincles, la rutina i la calidesa que van brotar durant aquelles tres setmanes van ser meravelloses i plenes d’amor. Una especial abraçada i petons a la Khadija, al Luigi, al Sliman, a la Fatima, a la Mejuba, a la Tuda, al Ahmed, a la Meriam, a l’Anna de Hungria, al Xavier de barcelona (home amb el que vaig sopar la primera nit que vaig trepitjar per primerc cop aquest camping), i moltissima més gent.
Ara us deixo escrit un dels somnis que vaig tenir un dia, no m’enrecordo on dormia ni amb qui…:
“ Mentres jo estic fent una especie de ritual de la meva propia mort psicologica a un refugi del Montsec, apareix una noia rosa assalvatjada. Sembla ser que ja ens coneixiem. Ella em recorda i de sobte treu el meu dni que vaig perdre a Berlin. Ella anava a fer un funeral/ritual també, decideixo acompanyar-la. De camí al funeral mor una altra persona. “
I a continuació la primera cronica que vaig escriure nomes a 10km d’Africa:
Rondaven les 6:40 del matí quan ens despertem per ultima vegada durant tota la nit i anem a veure la sortida del sol.. Sorpresa per a mi, només estavem a 10km de Nador i per primer cop veig amb els meus ulls l’Africa i sento la necessitat i emoció de cridar “Terra! Terra!”.
Només baixar del vaixell i creuar la frontera, molts homes buscant-se la vida com poden i com els hi han/hem ensenyat, perseguint, agobiant i intentant vendre coses al turista, nosaltres. No els culpo, no els miro malament, intento entendre la seva situació i prou. Al final faig el canvi de moneda a una tenda petita del poble que hi ha abans d’arrbiar a Nador.
Començo ruta, uns paisatges molt diferents. Això sí, el que més crida l’atenció o el que més m’impacta es el comportament de les persones d’aquí. Molts ramats petits d’ovelles al costat de la carretera. Aquesta nit dormo a Saidia.”
Canço del dia: Si vens, Ja T’ho Dirè.
Fi del dia.
Lo itinerari que vaig seguir durant dos mesos:
Lleida – Barcelona
Barcelona – Nador
Nador – Ras el Ma
Ras el Ma – Saidia
Saidia – Oujda
Oujda – Tendrara
Tendrara – Bouarfa
Bouarfa – Bounamme
Bounamme – Boudnib
Boudnib – Toulal, Gourrama, Tawahit – Errachidia
Errachidia – Merzouga
