panoramamirasoles.com

La proposta de viatge surt d’una amiga que a finals de Juny tornaria de Rumania fins a Lleida fent dit. Aquesta amiga (diguem-li la ben tallada) ha estat durant anys fent autostop arreu del món, però ara feia algun temps que no ho feia i preferia anar acompanyada que sola, així que ven ràpid em va proposar de quedar en un punt intermitg i tornar junts. El que jo no sabia és lo significant que acabaria sent aquest viatge per a mi, gran part pel fet de no poder-te comunicar amb el teu idioma i poder expressar moltes coses a la gent que vas coneixent, cosa que va fer que els diàlegs interiors fossin constants, molts més introspectius i més reflexius (vamos, la recepta ideal per a conèixer una mica millor el meu «jo«, o lo que creia que era). Gran sort la meva que on me criat de petit s’estudia el Frances, Catala, Castella i Angles i durant aquest viatge he pogut treure el rovell de certs idiomes i practicar-los diàriament i comunicar-me amb certa fluïdesa.

Durant el viatge m’he anat trobant amb diverses persones molt interessants molt diferents les unes de les altres i de mi, amb cada una mantenia converses de tota mena i inclús amb algunes no teníem aparentment res amb comú. Tot i les més de 50 persones amb les quals he coincidit i que han col·laborat d’una manera o altra en el meu viatge, tinc la necessitat i obligació de destacar i presentar-vos al Bouzid, home que vaig conèixer fent dit al costat del Riu Danubi a Àustria ja pels últims dies. Més endavant us parlaré d’ell.

El viatge va començar des-de la rotonda del restaurant Els Alamús, on ven ràpid em van agafar (com a tot arreu pràcticament). Una cosa que creia impossible o que ni hi havia pensat com una manera de viatjar possible, ho és i en aquest viatge no només he comprovat que és possible, sinó que també és possiblement una de les millors maneres de viatjar per a conèixer gent local, conèixer gent amb uns valors molt grans, descobrir coses d’una manera diferent i el millor, una forma de viatjar que t’obliga a conèixer l’entorn on estàs. Que al final hauria de ser aquesta la finalitat de tot viatjer, oi? Viatjant d’aquesta manera t’enfrontes a moltes situacions que t’obliguen a prendre una decisió  que, en moltes ocasions determina punts claus del teu viatge. I a vegades l’has de prendre ràpid.

Un viatge on per primer cop entre d’altres moltes coses he sentit en diverses ocasions la soletat. Cada conversa, cada somriure per petit o gran que sigui amb una persona el disfrutava com el que més, l’apreciava com si fos l’únic que tingues en ment en aquell moment. Valorava el que dono per suposat quan estic a «casa», el menjar, els diners, l’aigua i la companyia. Es pot definir a tot això com a «sentir-se viu»? Tenir el cervell més encès que mai, fixar-se amb la més mínima cosa, reflexionar sobre coses que no havia pensat mai i el més important per a mi, pensar sobre qui soc, perquè soc així i si realment vull ser així. 

Un viatge que no només ha sigut per veure paisatges i conèixer món, ha sigut per veure’m per dins meu, connectar i viatjar dins de la meva persona. 

Una petita crònica que vaig escriure al meu diari el dia 18/6:

» Surto de Tull caminant pel danubi, arribo a Zuentendorf on compro un bon iogurt. Faig dit i un noi de 22 anys (Robert) militar m’agafa i em porta fins a Trainsmauer on m’agafa un Italia majo que em porta fins al meu desti Krems. Fem una birra junts al costat de la carretera i compartim un moment.

Al càmping conec al Alain de França i al Williams de Nova Zelanda que es van conèixer ahir. Cada un s’estava fotent una botella de vi, molt majos. M’inviten a la seva taula per sopar i compartim uns riures molt agradables que em van anar molt bé. Els dos estan fent la ruta del Danubi en bici. M’expliquen que demà a Krems està tot tancat per festa, quins ous que tenen!! Tlf. Alain: +33 683 etc etc. «

A continuació la crònica dels dies que vaig conèixer al Bouzid 20/6:

Primera part

» I quan portes una bona estona fent dit i ningú et para, frustració, ràbia, confós i moltes més coses. Al final t’agafa el Bouzid, no se com definir-lo. Sí artista, sí vividor, sí persona, sí acollidor. M’invita a casa seva per dormir, però abans un dinar de 5 estrelles per una vall profunda d’Àustria i un bon vi blanc de la zona. Després del dinar anem a casa i entre els dos ens fumem uns joints. Mentre els dos ens posem creatius parlant (en françes) ell comença a explicar-me que és l’art, com ell el veu i que significa per ell. De mentre, jo decideixo crear i treiem un bon soport per pintar. «

Segona part

» El Bouzid treu un «Tableau», i el meu cos començant per les meves mans es comencen a manifestar. Amb pocs pigments els que havia seleccionat prèviament. Ell diu que l’obra és un 50% seu i un 50% meu però jo crec que no, el lloc, l’experiència, el viatge, les seves paraules i el seu aculliment van ser el 100% de l’obra. El que jo vaig fer van ser extres, va ser el meu cos parlant el que no havia pogut expressar en setmanes, va ser la soledat sentida per primer cop. Va ser el meu dol acollit dins meu, va ser la meva vergonya parlant sense vergonya. Al mateix temps que el meu estómac va manifestar-se en forma de sol i es va amagar ven ràpid. El meu perfeccionis-me sortint de dins meu ensenyant-me que lo torturat i la simplicitat junts pot ser una gran obra. El Bouzid m’ha ensenyat inconscientment que a vegades l’amor no té paraules, que si algú t’estima, t’estima, t’estimarà i et seguirà estimant. El quadre es diu «L’hospitalite» per molts motius, les persones que llegeixin l’història del quadre podran entendre que és més que un quadre. És L’hospitalitat. El «tableau» està ple d’hospitalitat. «

Evidentment que amb el Bouzid un cop vaig tornar a Catalunya vam mantenir el contacte, fèiem trucades, ens enviave’m missatges i ell em seguia inspirant. Crec i penso amb bastanta certesa que el Bouzid va ser el segon ingredient que necessitava per connectar amb l’art i tenir aquest àfan que tinc ara de voler crear i crear. Em quedo amb: 1. Inspiració 2. L’hospitalitat 3. El Bouzid i jo ballant Bob Marley al seu jardí humil. 4. Ell fent un acudit (no tant acudit) dient que els Austríacs són uns psicòpates perquè tenen tots, absolutament tots els jardins impecables.

I ja per concloure aquesta entrada, parlaré del dia que vaig conèixer el Riu Danubi. Ja  portava uns dies una mica cansat, perdut i intentant trobar una direcció, un fil del viatge pel qual tirar i allà va ser quan sense voler una parella d’homes que em van recollir a una carretera secundària que no passava ningú em van oferir d’apropar-me al Riu Danubi el qual jo no sabia ni que existia en aquell moment. Va ser començar a caminar pel seu canto en paral·lel i començar a sentir-me acompanyat, res que aparentment no té gaire sentit oi? Sentir-se acompanyat per un riu? Doncs sí, més enlla del riu vaig trobar un objectiu, per lo tant algo a fer i una cosa per lo que lluitar cada dia, aquest objectiu seria fer uns 20 km cada dia al cantó del riu fins a arribar a Linz, i així vaig fer. Gràcies a aquest objectiu, a part de les moltes coses que vaig descobrir va ser quan vaig coneixér al Bouzid per casualitat fent dit un dia que em quedaven alguns km per arribar al següent poble on dormiria aquella nit.